Setiembre viajero 3

Nuevo mudanza. Nuevo apartamento. Un cuarto piso con vistas, en La Merced, el barrio inglés de Bogotá. A pocas calles de La Macarena. Es de Ana María, otra amiga que conocí en el taller de Alejandro Tantanian, en marzo, durante el Festival de Teatro. Gracias a ese taller, a su proyecto de obra inspirada en Los Karamazov, se ganó una beca y se va tres meses a Mexico con la tarea de escribir ese texto. Aprovecho la circunstancia para instalarme en su apartamento. Días de adaptación a este espacio minimalista, luminoso, acogedor. Nueva biblioteca en la que husmear. Descubro alguna joya, como un libro de Peter Brook, “there are no secrets”, que me hace volver al inglés tras un largo abandono. Nueva señora de servicio. En Bogotá, cada apartamento tiene la suya propia. Mario, por ejemplo, lleva quince años con la señora Janet. Difícilmente tendrá una relación tan larga con otra mujer. En Caracas es distinto. Cada uno se mueve de casa acompañado. Así, mi querida Paula me siguió en los tres apartamentos donde viví. Cuatro años y medio de relación (también es mi relación más extensa, hasta ahora). En este apartamento manda la señora Isabel. Me cae bien ella. Es intuitiva. Adivina mis necesidades antes de pedírselas. Eso me ayuda. No me acostumbro a ordenar, a tener alguien a mi servicio, aunque sean unas pocas horas. Me gusta que hagan su trabajo sin tener que indicarles nada. Además cocina bien. El apartamento es amplio. Tiene incluso un cuarto para invitados. Cuando vuelva el sol disfrutaré de los maravillosos atardeceres bogotanos. De momento veo las nubes. Escucho la lluvia. Veo también la torre Colpatria, a lo lejos, pero la veo. Tengo una relación especial con esa torre, sobre todo de noche. Me ayuda a pensar, a concentrarme. Hago balance. En apenas seis meses, cuatro apartamentos. En Caracas, contando con el de Jorge, fueron también cuatro, pero en 54 meses. O el tiempo va más deprisa o me he vuelto algo histérico. Lo que no cambia es el bar. En Obra sigue siendo el punto de encuentro. Con Mario y con sus insólitos amigos. Como este Joe, creador de videojuegos y amigo del hijo de Pablo Escobar, quien desde Buenos Aires está pensando en crear un videojuego inspirado en su padre. O Nana, productora de moda, con una verborrea desbocada, hablándome de accesorios, telas y modelos, como si me interesara ese absurdo mundo. Tequila y sangrita. Me retiro a tiempo. Juicioso.

Desde hace un tiempo estoy suscrito a un blog creado con motivo del noventa aniversario del Quadern Gris, uno de los grandes libros de la literatura catalana y, seguramente, europea. Es un diario que el escritor Josep Pla escribió en 1918. Cada día que Pla anotó algo en su diario, en la misma fecha y noventa años después, se incluye íntegro el texto en el siguiente blog:
http://elquaderngris.cat/blog/index.php

En el texto del 5 de setiembre, Josep Pla reflexiona sobre si es posible expresar la intimidad. No he encontrado una traducción al español así que lo dejo en su idioma original, en catalán.

Em demano sovint si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim.
La primera qüestió que es planteja és aquesta: ¿és possible l’expressió de la intimitat? Vull dir l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat. La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaç per a representar aquesta segregació, no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment, que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre?. Si no fos única, particularista, personalíssima, absolutament primigènia, ¿quin aspecte tindria, com es podria imaginar la seva presència? Quan no podem aclarir la nebulosa interna, diem habitualment: jo ja m’entenc… Els embriacs diuen el mateix. Sospito que les criatures, quan no arriben a fer-se entendre, pensen el mateix. La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instrument d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable. Penseu, només, l’enorme força de deformació i de falsificació que té l’estil tradicional, l’ortografia i la sintaxi habitual, en tota temptativa de voler expressar el pensament d’aparença més senzilla, en la pretensió de descriure el més insignificant objecte.
I, per si això no fos prou, hi ha tots els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Posats dins aquest joc de forces obscures però de gran pes, les contradiccions íntimes són permanents. Per exemple: jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. En trobar-me sol, de vegades ric -o de vegades em cau una llàgrima desproveïda de tota justificació racional, contrària a totes les exigències de la raó que defenso davant de la gent. M’ha succeït d’entrar en una església i de posar-me a plorar a llàgrima viva i això mateix m’ha passat llegint un llibre, fent d’espectador en un teatre o fullejant un diari. Fullejant un diari, ¿no és literalment grotesc? És un fet cert. Un altre aspecte: tinc una petita fama d’home fort i poso -per dir-ho com Stendhal- de tête brulée. Però la realitat és molt diferent. Davant de moltes coses, sóc d’una feblesa ridícula. Una gota de sang, el dolor físic, la presència d’un mort, l’observació d’una injustícia, la desgràcia d’un amic, la visió d’uns ulls tristos i acovardits, em submergeixen en un estat de feblesa tan morbosa i dolorosa que la sento d’una manera física. En realitat, només sóc fort per a aparentar -trobant-me en públic- que tinc el sentit del ridícul despert.
L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic -parlo d’un home normal- tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.
Aleshores, de la intimitat, què se n’ha de pensar? Etcètera.